La gramàtica és una dolça cançó
La història comença en una classe amb una professora que explica amb tot l’amor i estima als seus alumnes. Dóna molta importància a l’idioma diu: “el vostre idioma és el vostre país. Apreneu-lo, inventeu-lo. Durant tota la vida serà el vostre amic més íntim”. Els explica el llenguatge a través d’historietes d’animals. De sobte apareix una responsable de més càrrec que ella, la senyora Jargonos i li diu que ella no sap ensenyar perquè no segueix les directrius del Ministeri. El que haurà de fer ara la professora és anar amb cursets per reciclar-se.
Apareixen dos personatges, l’alumna d’aquesta professora amb problemes, la Jeanne i el seu germà Thomas, que tenen els pares separats. Els fills no es senten gents bé amb la situació familiar que estan vivint, i el que han de fer és viatjar molt per poder anar a veure els seus pares.
Va ser aquell dia que anaven amb vaixell quan hi va haver una tempesta molt, molt forta. Tant que van haver d’abandonar el vaixell perquè s’estava enfonsant. Els infants van ser tant sacsejats i colpejats per les grans onades que van perdre les paraules. “La tampesta havia sacsejat tant els diccionaris com a nosaltres, fins al punt que les paraules s’havien desenganxat”.
Arribaren a una illa, on els dos personatges que els van rebre eren negres i els van explicar que estaven acostumats a aquestes situacions i que ells els ajudarien a recuperar les seves paraules. Aquella no era una illa qualsevol, sinó que hi habitaven tot de paraules i lletres.
La història gira entorn d’aquest fet, i entre els personatges i la curiositat dels protagonistes, els infants van descobrint nous móns paral·lels. La nena va directe al món de les lletres i descobrirà on s’amaguen (on viuen) els pronoms, els noms, els adjectius, els adverbis, els verbs, etc. i quina funció fan. Per altra banda, el germà recuperarà la seva parla gràcies a la música que segons diu “li ha posat el cervell en ordre”.
Al cap d’uns mesos, quan els dos infants generen molt de coneixement gràcies a l’experiència viscuda, a la seva curiositat i ganes d’aprendre, arriba el moment en què els seus pares els venen a buscar a l’illa. Però recordem que els pares estan separats i arriben cada un amb un avió des d’una banda diferent del món. En veure’s els avions totes les paraules s’enlairen a rebre’ls i formen com un eclipsi. Llavors s’estableix un diàleg molt curiós:
Henri: Les paraules són uns animalons sentimentals. No suporten que els humans les deixin d’estimar. Per a elles el desamor significa que s’estén el silenci damunt de la Terra. I les paraules odien el silenci.
Jeanne: I les paraules poden revifar l’amor?
Henri: Ara ja ets gran, quasi adulta. Per tant, et diré la veritat. No pas sempre, Jeanne. Les paraules no sempre poden revifar l’amor. Ni les paraules ni la música. Malauradament.